Tijana Postic, la refugiada de guerra que va plantar cara al brot d’Igualada

“Platja o muntanya?” És el desembre del 1992 i Tijana Postic acaba d’aterrar a l’aeroport de Barcelona procedent de Belgrad. Només té deu anys i la seva mare atén periodistes que s’interessen per l’arribada d’unes quantes famílies que s’allunyen de la guerra dels Balcans. “Vaig pensar: ‘Coi, és desembre, millor que digui muntanya, que potser fins i tot esquiarem.’ Imagina’t!”, explica Postic. Se li escapa el riure perquè no sabia que la “muntanya” acabaria essent la ciutat d’Igualada, on encara viu.

La vida de Tijana Postic és la història d’una nena de la guerra que va haver de fugir de la seva terra per poder cercar una qualitat de vida mínima. Va arribar amb la mare i el germà el 1992 i avui dia és la cap d’Infermeria de l’Hospital Universitari d’Igualada. Des d’allà, va haver de codirigir la resposta al brot de coronavirus que va confinar tota la Conca d’Òdena. Aquesta setmana la Generalitat l’ha guardonada amb el premi Internacional Catalunya.

Qui va proposar el seu nom pel premi va ser la membre del jurat Therese Jamaa, General Manager del GSMA. Ni tan sols coneixia la Tijana, però quan va assabentar-se de la seva història a través del coordinador de la Creu Roja, Enric Morist, va decidir de presentar la candidatura: “No m’ho esperava de cap manera. Em vaig haver de llegir la carta oficial de la Generalitat dues vegades”, explica Postic en una videotrucada amb VilaWeb després d’haver sabut que havia guanyat el premi.

És una nena de la guerra. “Mai no he sabut què vol dir, però vaig viure sis mesos de guerra i sé què són els bombardaments, he viscut trets, he baixat a un soterrani perquè s’havia activat l’alarma antiaèria… Són coses que et marquen i que no oblides mai.” No ho oblidarà perquè tenia deu anys quan va esclatar la guerra de Bòsnia. La seva família es va veure atrapada pel setge de Sarajevo i, després de sis mesos, els pares van decidir que els fills havien de sortir com poguessin.

El mes d’agost del 1992, ella, la seva mare Jadranka i el seu germà Balša van poder entrar en l’últim comboi que la Creu Roja podia organitzar per sortir de Saraejvo. El seu pare, Dragan, va haver de romandre-hi perquè cridaven els homes al front. Com que eren d’ètnia sèrbia, primer van anar cap a Belgrad. Però era la destinació de molts refugiats serbis d’arreu dels Balcans i la mare no va trobar feina. Després de quatre mesos, va sorgir l’oportunitat de demanar asil a l’estat espanyol. Tots tres s’hi van apuntar i el desembre d’aquell any van arribar a Igualada amb set famílies més gràcies a la Creu Roja.

“Els primers anys pensàvem que havíem de resistir i que, quan s’acabés la guerra, tornaríem a Sarajevo, a casa nostra. Mentrestant, ens vam escolaritzar i la meva mare, que és infermera, va trobar feina a l’hospital d’Igualada. Comences a fer vida, a adaptar-te i passen els anys”, explica Postic, que pocs mesos després d’haver arribat a Igualada va haver de fer front a la mort del seu pare. “Feia una cooperació amb la Creu Roja repartint menjar quan li va caure una bomba. Estava greument ferit i va morir al cap de poques hores a l’hospital”, recorda, serena. En acabar la guerra, la seva àvia, l’últim fil directe que tenia la família Postic amb Sarajevo, també es va traslladar a Igualada. “Finalment, vam prendre la decisió de quedar-nos. Però van passar molts anys fins que no vam ser conscients que viuríem aquí i que ja no seria temporal.”

La guerra de la covid-19

Va estudiar infermeria, però no per seguir la carrera de la seva mare, sinó perquè llavors el grau era de tres anys i no pas de quatre com ara. “La mare, en aquell moment, tenia tres feines en tres centres sanitaris diferents i sentia la necessitat d’intentar ajudar-la com més aviat millor”, confessa.

El 2018 va ser nomenada cap d’Infermeria de l’Hospital d’Igualada i el març del 2020 es va enfrontar a la seva segona guerra: el confinament de la Conca d’Òdena arran de l’epidèmia del coronavirus. “El 9 de març, un diumenge, vam tenir el primer cas, i aquella setmana vam claudicar perquè ja teníem el virus dins l’hospital. Vam confinar un 40% de la plantilla”, recorda amb el rostre seriós, com si encara hagués de gestionar la crisi. Destaca que tota la plantilla de l’hospital es va bolcar a doblar torns i que les especialitats es van desdibuixar en un context de crisi absoluta.

Recorda que la cosa més dura d’aleshores era la manera com s’havien de gestionar les morts dels pacients. Com a mesura de contenció, només es deixava entrar un familiar per a acomiadar els malalts terminals: “Fèiem videotrucades per si no podia venir cap familiar, agafàvem el telèfon mentre algú s’acomiadava i fins i tot algú ens havia demanat que ens acomiadéssim d’un familiar en nom seu… Els professionals sanitaris han viscut situacions molt dures.”

Ara, és molt diferent. Igualada esquiva l’onada de contagis, que especialment afecta els més joves. Diu que són en un “equilibri inestable” a l’expectativa de l’evolució dels contagis, però només tenen vuit pacients ingressats per covid: “Fins i tot hem rebut dos pacients de l’UCI del l’Hospital del Mar de Barcelona perquè està col·lapsada. De la mateixa manera que ens van ajudar en el seu moment, ara ens toca a nosaltres.”